Xavier Coll en la seva minuciosa edició de l’any 1956 del llibre “Fuentes de las montañas de Barcelona”, diu que n’hi ha 235, tot i que algunes han desaparegut. A Collserola la pedra que predomina és la llicorella que actua com a mantell impermeable que fa possible aquesta munió de fonts. Avui toca escriure una mica la història de la font de l’Espinagosa.
La font de l’Espinagosa està situada totalment oposada a la de la Budellera: si aquesta és sota l’ombra del Tibidabo, l’Espinagosa es troba al sector de Sant Pere Màrtir. Per arribar a l’Espinagosa des de la plaça de Vallvidrera, cal agafar el carrer Mont d’Orsà fins a la plaça de les Basses d’en Barral, avui anomenada plaça dels Pins de Vallvidrera, i a mà dreta, a peu pla, surt una pista, i a uns 125 m més o menys, hi ha un rètol que indica “Font de l’Espinagosa”. El camí fa fort pendent fins a la font. Tot l’entorn és encantador, feréstec però afectuós i silenciós, un bosc molt espès. Tot baixant trobarem un replà on hi ha la font, que ens regala un rajolí d’aigua per un canut metàl·lic; el lloc té un mur de forma semicircular, com si volgués protegir el replà, i uns taulons a terra ens protegeixen per si volem beure aigua o omplir el càntir.
Fins aquí el camí de la font, però la transformació del lloc en una guingueta (berenador), és un punt i a part. En Jaume Comajuncosa, nascut a Gelida, però veí de Vallvidrera, casat amb Montserrat Grau Cuiàs, va tenir cinc fills: Maria, Margarita, Núria, Joan i Jaume.
El pare Jaume Comajuncosa, paleta d’ofici, bon operari i també bon cuiner, amb l’experiència del seu ofici, va començar a netejar el lloc i va fer un replà al voltant del rajolí d’aigua, va construir-hi uns marges on va instal·lar taules i bancs de fusta, tot artesania pura; uns armaris per guardar els estris de cuina; una glorieta de canyes i fusta; una gruta per tenir les coses fresques; la cuina eren uns fogons exteriors al mateix nivell de la font, i n’hi havia uns altres per als que volien fer-se l’arròs ells.
Els dies de festa el lloc era animat i tranquil; quasi sempre els visitants eren els mateixos, gent tranquil·la. La filla gran del Jaume sovint ajudava a la cuina, i el plat estrella era l’arròs fet amb aigua de Collserola; havia de ser molt bo.
A la història del lloc hi ha un fet que va ser motiu de molts comentaris. Feia dies que es parlava pel poble que pels voltants de la font hi havia una serp i els que l’havien vista deien que era d’una mida respectable. Un bon dia, i mal dia per a la serp, el Jaume, el fill gran dels Comajuncosa, i un amic seu de nom Carles van veure com la serp s’esmunyia pel desaigüe de la font. Els caçadors van esperar que sortís per l’altre costat que donava al bosc i la van matar! Pobra serp, ella que vivia tranquil·la envoltada de boscúria i aigua fresca. En aquest replà de la font la colla sardanista de Vallvidrera algunes nits d’estiu hi anaven a fer els assajos.
L’any 1936, els primers dies de la guerra incivil, uns irresponsables van saquejar totes les instal·lacions que amb tant d’esforç havien fet els Comajuncosa per fer més agradable l’entorn de la font que regalava la seva aigua. Avui dia el lloc està cuidat però sense taules. Tot mirant la font amb el seu rajolí i el so encantador que fa una sensació de tranquil·litat; fa saltar molts pensaments. Cal pensar que l’aigua, per petit que sigui el rajolí a la font de l’Espinagosa, és l’element més important del planeta; la vida hi nasqué i de la seva continuïtat en depèn el món.
He d’agrair a la Nuri Borràs, descendent de la nissaga, l’ajuda aportada per explicar aquesta breu història.
