Llegiu el segon premi del 9è Concurs Literari de Collserola – Sant Jordi 2025!
(Carrer del Carme-Any 1932) Jo soc qui soc per culpa del Jordi, el meu Lutier. Em va crear
amb les seves mans aspres i hàbils fent servir una fusta d’Avet, perquè jo fos un dels
millors violoncels, aquest material és el que li va semblar que tenia més capacitat de
transmetre el so. En Jordi, va començar a donar-me forma començant per la caixa de
ressonància i, després amb calma, anava creant la resta de peces. En acabar, em va polir
i em va expandir suaument un vernís d’olis naturals. Un cop em va encaixar tots els
components, va lliscar l’arc per sobre les cordes i va ajustar les clavilles, a poc a poc, em
va sortir aquell so greu i envellutat. El Jordi estava content, i em va posar a l’aparador
perquè tothom em veies.
(Carrer Consell de Cent-Any 1935) Un dia va entrar al local un home, va dir que volia que
jo fos un regal pel seu fill. Abans marxar, vaig notar com la mà del Jordi lliscava per sobre
meu.
Em van portar a un pis molt bonic. A la meva cambra hi havia, just al mig del sostre, una
làmpada d’aranya de vidre. El nen es va posar content quan em va veure i, com no s’havia
com tocar-me, venia una mestra que li ensenyava. El nen s’esforçava i, tot i que no tenia
traça, al final aquells ditets van tocar una melodia. Érem bons companys, malgrat que jo
notava que gaudia més amb una pilota.
Inesperadament, un dia vaig percebre molta por i el nen em va amagar i tancar dins un
armari. Durant tot el temps que vaig estar aïllat, escoltava uns xiulets que m’avisaven
que tot seguit hi hauria un espetec horrorós, tremolava el terra i dringaven els vidres de
la làmpada. M’esgarrifaven els crits i plors que sentia. La foscor va ser eterna, però tot
arriba, i aquell nen que ja era un noi prim i espigat, em va treure de l’amagatall. Em
tocava només de tant en tant, però vaig lluir la meva brillantor dins aquella estança.
(Carrer Bruc-Any 1955) Ara visc en un altre pis amb el noi espigat que ja és un home.
Esporàdicament m’agafa. Sovint, quan està amb mi, seu al davant una nena, tothom li
diu Núria. Ella sempre es queda mirant i escoltant i, quan l’home acaba la melodia
(Carrer del Carme – Any 1932) Jo soc qui soc per culpa del Jordi, el meu lutier. Em va crear amb les seves mans aspres i hàbils fent servir una fusta d’avet, perquè jo fos un dels millors violoncels. Aquest material és el que li va semblar que tenia més capacitat de transmetre el so.
En Jordi va començar a donar-me forma començant per la caixa de ressonància i, després, amb calma, anava creant la resta de peces. En acabar, em va polir i em va expandir suaument un vernís d’olis naturals. Un cop em va encaixar tots els components, va lliscar l’arc per sobre les cordes i va ajustar les clavilles. A poc a poc, em va sortir aquell so greu i envellutat. El Jordi estava content, i em va posar a l’aparador perquè tothom em veiés.
(Carrer Consell de Cent – Any 1935) Un dia va entrar al local un home. Va dir que volia que jo fos un regal pel seu fill. Abans de marxar, vaig notar com la mà del Jordi lliscava per sobre meu.
Em van portar a un pis molt bonic. A la meva cambra hi havia, just al mig del sostre, una làmpada d’aranya de vidre. El nen es va posar content quan em va veure i, com que no sabia com tocar-me, venia una mestra que li ensenyava.
El nen s’esforçava i, tot i que no tenia traça, al final aquells ditets van tocar una melodia. Érem bons companys, malgrat que jo notava que gaudia més amb una pilota.
Inesperadament, un dia vaig percebre molta por i el nen em va amagar i tancar dins un armari. Durant tot el temps que vaig estar aïllat, escoltava uns xiulets que m’avisaven que tot seguit hi hauria un espetec horrorós. Tremolava el terra i dringaven els vidres de la làmpada. M’esgarrifaven els crits i plors que sentia.
La foscor va ser eterna, però tot arriba, i aquell nen, que ja era un noi prim i espigat, em va treure de l’amagatall. Em tocava només de tant en tant, però vaig lluir la meva brillantor dins aquella estança.
(Carrer Bruc – Any 1955) Ara visc en un altre pis amb el noi espigat que ja és un home. Esporàdicament m’agafa. Sovint, quan està amb mi, seu al davant una nena, tothom li diu Núria. Ella sempre es queda mirant i escoltant i, quan l’home acaba la melodia aplaudeix.
La nena, un dia, va posar la mà sobre la meva caixa de ressonància, i quan vaig sentir la punta dels seus dits, no sé què em va passar, que vaig vibrar.
El pare li va ensenyar a agafar l’arquet i a prémer les cordes amb l’altra mà. Quan la van deixar estar a soles amb mi i els seus dits ja eren una mica més llargs, em portava a un lloc on aprenia a llegir les notes i a esbrinar tots els meus secrets. Era tan virtuosa, que ni jo entenia com podia sonar tot tan bé.
A casa hi havia estones que els seus dits corrien i em feien pessigolles, no podíem parar de riure, però hi havia moments que la Núria recolzava el seu cor melangiós sobre la meva esquena i l’arc es movia abatut sobre les cordes.
(Vallvidrera – Any 1979) Ara tinc un espai molt lluminós per estar amb ella. Anem tot el dia amunt i avall perquè toquem en una orquestra. Assagem cada dia i, quan ja surt tot perfecte, ens posem de gala i pugem dalt d’un escenari.
Tothom ens aplaudeix i tornem a casa eufòrics. La Núria sempre té cura de mi i em porta sovint al lutier perquè em faci una frega de vernís, m’ajusti les clavilles i estigui sempre ben cuidat. El local és el del Jordi, però no són les seves mans, tot i que també són aspres i hàbils i em tracten amb molta tendresa.
(Vallvidrera – Any 2025) Ja no anem amunt i avall i enyoro els aplaudiments, només fem música a casa. La meva relació amb la Núria no ha canviat, no tenim emocions fortes com abans, però estem junts amb la serenitat que es té quan passen els anys.
Les seves mans són més lentes, no obstant això, parlen amb cor i jo sempre l’acompanyo.
Recentment, hi ha una nena que volta per casa. L’altre dia va entrar quan estava amb la Núria i va dir:
– Àvia, m’ensenyes què fas amb el cello?
Ella li va deixar tocar una mica la meva caixa de ressonància. Aquells ditets, quan els vaig sentir sobre meu, em van fer vibrar.