Gairebé durant tota la guerra del 1936-39, una delegació soviètica ocupà la torre de Vallvidrera situada al número 52 del carrer Alberes. Aquesta torre, els llebrencs d’aquell temps l’anomenaven amb tres noms: el nom del propietari, Can Torras; també pel seu volum, la Torre Gran, i per Can Coll, que era el cognom de la família que feia de masovers i que hi vivien tot l’any. Avui hi ha 6 habitatges.
Durant tota l’ocupació de la delegació soviètica mai no poguérem esbrinar si es tractava de membres del cos diplomàtic, d’observadors o d’homes que tenien una missió especial per complir. Més tard, la història ens havia d’assabentar que, efectivament, eren membres del Consolat de l’URSS sota l’autoritat de Vladímir Antónov-Ovséyenko, que tenia la residència a la Bonanova. La gent del barri havia aconseguit conèixer algun d’ells, pel seu anar i venir sovintejat de Vallvidrera a Barcelona. Posseïen uns cotxes magnífics però austers, i molts dels seus xofers eren joves i catalans.
En aquella època la gent de Vallvidrera tenia per costum, per estalviar-se l’import del funicular, de pujar a peu per la Drecera, camí que també es coneixia per Camí de la Costa. Però calia pujar un grapat d’escales… Al barri hi havia pocs cotxes, però aquell temps els llebrencs ja tenien un costum que després es va fer popular -eren d’idees avançades!!!-: feien autoestop. Els que arribaven amb el tren, abans de començar a pujar les escales de la Costa, es posaven a la carretera i feien autoestop als cotxes que passaven, que eren molt pocs, i alguna vegada, si els cotxes dels russos anaven buits i coneixien els veïns, els pujaven fins a dalt.
També reconeixíem els russos per les cigarretes que fumaven perquè eren molt curtes, quatre o cinc centímetres com a màxim, però amb un filtre més llarg que els de les cigarretes normals. Una altra característica d’aquells homes era la de ser alts i corpulents, sempre vestits amb molt de gust, però amb certa austeritat clàssica, com els cotxes. Mai els vam veure acompanyats de dones.
En aquella època gairebé totes les festes del barri es feien al local del restaurant Montserrat, que hi havia a la plaça Pep Ventura i tenia un bonic quiosc modernista. Un dia van venir al ball tots aquells homes elegantment vestits i molt contents, i invitaren a ballar algunes noies i dones de Vallvidrera. Eren persones amb molta correcció. Cap d’ells va provocar el més mínim incident. I un bon dia aquests homes desaparegueren tal com havien vingut.
Aquesta és la imatge que van deixar aquells misteriosos ambaixadors soviètics que feien més la impressió de viure unes esplèndides vacances que no pas de participar en la guerra com feien les Brigades Internacionals.
A Vallvidrera durant la guerra una sola vegada van tirar una bomba que va caure on hi ha actualment el camp de futbol. Era de nit i l’avió va fer tres passades com si busqués l’objectiu; tal vegada el que buscava era la Torre Gran. Volava a baixa altura i al final, potser desorientat, va deixar anar el regalet al bosc. Era una nit de boira. L’endemà al matí diverses persones van voler esbrinar on havia caigut la bomba, i efectivament era a l’actual camp de futbol. El clot que va fer tenia uns quatre metres de diàmetre i uns dos metres de profunditat, tota la terra del seu costat semblava cremada. Moltes de les branques dels voltants jeien a terra. També els troncs dels arbres dels costats tenien trossos de metralla incrustats.
El restaurant Montserrat va desaparèixer als anys 70 per construir el gran edifici que hi ha a la plaça del Funicular, popularment anomenat El Coloso. Potser la boira, la foscor i els tres noms del suposat objectiu van fer que la bomba no destrossés la Torre Gran.
