La Primera Guerra Mundial, o Gran Guerra, del 1914 al 1918, va ser un conflicte que va implicar els principals països europeus. Espanya, però, restà neutral, el que no va evitar que es formessin grups d’opinió afins a una causa o l’altra.
El sentiment majoritari a Catalunya era el francòfil. Catalunya volia mostrar a Europa que estava compromesa amb la causa aliada. Artistes i intel·lectuals catalans s’hi van implicar mostrant la seva adhesió públicament. Els versos del poeta barceloní Apel·les Mestres, llegits pels soldats des de la primeria del 1917, van esdevenir un cant a l’esperança per als combatents de totes les nacions: “No passareu! I, si passeu / serà damunt d’un clap de cendra; / les nostres vides les prendreu, / nostre esperit no l’heu de prendre. / Més no serà! Per més que feu, / no passareu!”. El crit de “no passareu”, popularitzat més tard a la Guerra Civil Espanyola, va recórrer tot França aquell 1917, amb la versió’“Ils ne passeront pas!”.
A Catalunya van ser nombrosos els voluntaris que es van enrolar per combatre amb l’exèrcit francès. Fos per ideologia, o per afany aventurer, uns 954 catalans van allistar-se, d’acord amb la documentació que es troba al “Service Historique de l’Armée de Terre”, a París. Lluitaven sota bandera francesa, però també lluïen senyeres quadribarrades i alguna estelada.
La primera gran victòria aliada amb participació catalana es va produir el maig del 1915 en els combats a l’Artois, on els voluntaris catalans portaren el pes de les conquestes de poblacions com La Targette, Neuville, Saint Vaast i Carency. S’hi van lamentar moltes baixes entre els catalans, com la d’en Pere Ferrés de Sant Vicenç dels Horts, poeta i pedagog, col·laborador del diari “Las Noticias”, on enviava cròniques del front. O en Camil Campanyà, dirigent de la Joventut Catalanista i fundador de la publicació “La Trinxera Catalana”, apareguda el juliol o setembre de 1916.
El setmanari “La Nació”, el 8 de gener de 1916 explica que hi havia excel·lents tiradors catalans, entre ells un tal Pere Muxinach, de Vallvidrera, que, a 400 metres, no errava un tret. A la revista “Ibèria” del 25 d’agost del 1917, aquest soldat escriu una crònica des del front i de com és ferit, titulat “Petites experiències d’un català que fa la guerra”.
La mateixa revista de l’1 de setembre de 1917 parla també d’aquest Pere:
“En Pere Muxinach, jove alt i fort que sols parla de Vallvidrera i Sant Cugat, belles encontrades d’on és fill i on passà els seus anys d’adolescència, i que casi no recorda ses nombroses ferides ni els fets heroics de sa generositat.”
Es fomenta l’apadrinament dels soldats catalans i la recollida de donatius. En Pompeu Fabra i altres personalitats apareixen a les llistes de donants. I els padrins els escriuran cartes i enviaran obsequis al front, com el rebut pel combatent Pere Llensa: “Cinc mocadors, una barretina, quatre parells de mitjons, una pipa, una bufanda, un llibre, una capsa de sardines, una rajola de xocolata i sabó”.
En Pere Muxinach és apadrinat per la filla del Doctor Solé, l’Euda Solé, que esdevindrà una esmaltadora de vidre i ceramista, i guanyarà una medalla a l’Exposició Internacional d’Arts Decoratives de París de 1925.
El doctor Joan Solé i Pla, d’Unió Catalanista, fou l’impulsor del Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans. Els seus articles ressalten l’èpica dels combatents catalans com almogàvers del segle XX, encara que només una minoria, mig centenar potser, eren catalanistes. El 1932 serà diputat al Parlament de Catalunya per ERC, i s’exiliarà a Colòmbia després de la guerra civil.
Tornant a l’origen d’en Pere Muxinach, el llibre Els “voluntaris catalans” a la gran guerra, d’en David Martínez i Fiol, diu que és de Sant Cugat. Però els diaris citats, contemporanis dels fets, parlen que és fill també de Vallvidrera. Potser haurien confós aquesta amb Valldoreix?
La foto de portada: en Joan Esquirol, el primer per l’esquerra, va ser un dels voluntaris catalans que va lluitar en la Primera Guerra Mundial
