Antonio Machado, no només va ser un dels més grans poetes en llengua castellana. Va destacar també per la seva defensa sense matisos de la República Espanyola i els valors que aquesta encarnava. Machado va voler mantenir-se al país fins que tot estigués perdut, donant un exemple de fidelitat i alçada intel·lectual envejable i difícil de veure als nostres dies.
Antonio Machado arriba a Barcelona durant la primavera del 1938, viu a l’Hotel Majestic del Passeig de Gràcia menys d’un mes i després s’allotja a la Torre Castanyer de Sant Gervasi durant uns vuit mesos. En aquest període escriu un total de 29 articles per a La Vanguardia.
Aquest llibre és un recull dels articles que el poeta va escriure a la nostra ciutat per a aquest diari, en aquell moment col·lectivitzat i confiscat a la família Godó des de l’aixecament feixista del 18 de juliol del 1936. L’Ajuntament de Barcelona el va editar amb motiu de l’adhesió del mateix a la Red de Ciudades Machadianas. Els articles són de caràcter plenament polític i de denúncia de la situació bèl·lica a l’Estat Espanyol, però deixen clar que l’autor és un dominador de la llengua castellana i en aquest sentit tenen el seu valor literari per la seva preciosa prosa.
Aquesta denúncia política se centra bàsicament a identificar i fer palesa la traïció de les democràcies europees (sobretot França i Anglaterra) que es van amagar darrere la falsedat del no intervencionisme que el poeta no deixa de criticar amb molt dolor, desesperança i desil·lusió. Aquesta inhibició del conflicte contrasta, segons Machado, amb la invasió descarada dels exèrcits d’Alemanya i Itàlia donant suport al bàndol facciós.
A banda, els articles també recullen algunes transcripcions de discursos, al·locucions de ràdio i intervencions del poeta, ja força malalt i desmillorat. Trobem, per tant, amb la lectura dels articles un testimoni de primera mà del que la guerra va significar emocionalment i políticament per a Machado, però també un avís del que passaria poc després a Europa per la covardia dels seus polítics en enfrontar-se al feixisme internacional que va fer de la Guerra Civil un laboratori dels seus plans posteriors. Una lliçó, i no voldria ser catastrofista ni pamfletari, que semblem oblidar força anys després al no aïllar políticament a la nova extrema dreta que sorgeix amb força a tot el món.
Un detall gràfic que fa que el llibre sigui atractiu a banda del contingut, són els encapçalaments de cada article amb una reproducció parcial dels originals publicats a La Vanguardia, reforçant el valor històric de l’edició.
El poeta va marxar de Barcelona pel camí de l’exili el 22 de gener del 1939, amb les tropes de Franco a les portes de la ciutat que van entrar només quatre dies després. Va morir a la població francesa de Cotlliure el 22 de febrer, just un mes després. La seva tomba és des d’aleshores un lloc de trobada i memòria de l’assaig republicà i democràtic que el feixisme va estroncar.
El seu germà José va trobar un tros de paper arrugat a la butxaca de l’abric d’Antonio Machado: “Estos días azules y este sol de la infancia”. El seu darrer pensament va ser per la lírica i no per la guerra. Tota una declaració d’intencions.