Hem entrevistat Glòria Turigas Gonzàlez, una llebrenca genuïna que ha viscut tota la vida entre la plaça de Vallvidrera i el carrer Casafranca, i que de ben segur heu vist participant en moltes mogudes del barri des de l’Associació de veïns al Grup de gent gran.
Comencem pel principi. On vas néixer?
Accidentalment, a casa de l’àvia al Peu del Funicular, que era on havia viscut la meva mare fins a casar-se. En aquell moment estava fent companyia a l’àvia que havia passat una operació quirúrgica molt important. Va ser el 24 de febrer de 1945.
Set anys més tard, ja a Vallvidrera, va néixer la meva germana Roser en unes circumstàncies especials: el meu pare era director d’un grup de teatre que actuava al restaurant Montserrat (a la plaça del Funi, on ara hi ha l’edifici gran, el Coloso) i aquella nit la funció es va haver d’esperar a començar perquè el director estava acompanyant el part de la seva dona…
I quins records tens dels pares i la infantesa?
El pare, Lluís Turigas, era de Sarrià. Va ser quintat molt jove per anar a la guerra (1936-39) i després va haver de tornar a fer el servei militar amb l’exèrcit franquista, la lleva del biberó. Posteriorment, va entrar a treballar als ferrocarrils (FGC) perquè era mecànic torner i feia les peces dels contrapesos del funicular de Vallvidrera.
La meva mare, Joana Gonzàlez, popularment la senyora Juanita, vivia al Poblenou de Vallvidrera, que ara en diem Peu del Funicular, i quan es van casar van venir a viure a la plaça de Vallvidrera, a l’edifici del Trampa, la casa del Cisco Tomàs. Jo vaig viure en aquest pis de la plaça fins que em vaig casar. El pis on vivíem era petit però molt aprofitat. El pare hi tenia una petita habitació, que feia servir de taller mecànic, i allà vaig aprendre molt de les eines que ell utilitzava.
La meva mare era modista i també ensenyava a cosir a casa; per això l’habitació de la meva germana i meva durant el dia es convertia en un emprovador, on venien noies a aprendre i les clientes a emprovar-se els vestits. Moltes estiuejants li n’encarregaven. Fins i tot la mare del Cisco, Sebastiana Civil, que no era gens presumida, li va encarregar un vestit que havia de ser igual que un que s’havia fet per a ella! Però ella tenia trenta-cinc anys i la Sebastiana era molt més gran… El resultat va ser que la meva mare ja no es va posar mai més aquell vestit per no coincidir amb la Sebastiana, sobretot quan anaven al futbol.
On vas estudiar?
Vaig anar a l’escola nacional, al carrer Casetes, fins als deu anys. Després vaig anar a classe amb la senyoreta Angeles Sesen, que era mestra i havia muntat una petita escola on també van anar les germanes Arnan, la Carme Borràs, els germans Español i tants altres de Vallvidrera. Vam fer-hi el batxillerat. L’escola era al pis de sobre del mecànic, a la carretera de l’Església, i jugàvem a la carretera perquè no hi havia trànsit. I després va ser als baixos de la casa del costat i jugàvem al pati. Ens examinàvem a l’institut per lliure, cada any el que ens tocava: Montserrat, Maragall o Verdaguer.
Vaig acabar-hi tercer de batxillerat, però em van quedar llatí i matemàtiques. Llavors vaig anar al Liceu Montserrat, al carrer Sant Francesc a Sarrià, on havien estudiat la Montse Grau i el seu germà Josep, de Vallvidrera, i als 14 anys ja hi feia substitucions perquè volia ser mestra. Després vaig fer tres anys de magisteri i treballava a l’escola amb els petits. Quan van ampliar l’escola hi vaig treballar mentre estudiava al vespre, fins que em vaig casar, a vint-i-un anys.
Com es explicaries la Vallvidrera de la teva joventut?
Anava a catequesi a l’església i després al cor que dirigia el senyor Duran, i també a les classes que feia als baixos del Panorama –un antic hotel a la carretera de Sarrià convertit en habitatges familiars que posteriorment va ser enderrocat per construir-hi un edifici de pisos- perquè cantàvem a les misses i a les caramelles. Hi vaig anar fins als disset anys.
La veritat és que el punt de trobada del jovent era el Restaurant Montserrat, a la plaça del Funi, on hi havia billar, es feia teatre amb el meu pare de director, i ball familiar el cap de setmana amb discos. M’agradava molt ballar i quan anàvem al Restaurant Montserrat, cada una ja tenia el seu ballador… fins que em vaig prometre. Era un espai que a l’estiu compartíem amb els estiuejants. Quan va desaparèixer el Restaurant Montserrat (1973) vam baixar al Peu del Funicular, al local de l’església.
Vaig conèixer el Josep Grau perquè vivíem molt a prop: jo a la plaça i ell a la casa veïna del carrer Alcalde Miralles. Ens vam casar i vam anar a viure a una casa de la meva sogra, que és encara on visc ara, al carrer Casafranca. Vam tenir cinc fills: Jordi, Carles, Josep, Marta i Lluís. Uns anys després ens vam separar i el 1985 el fill gran va morir a casa electrocutat. Un dolor molt gran…
Per portar una casa i cinc fills necessitaves molta energia!
Sí, i també ajudava a l’escola Nabí on van estudiar tots els fills.
I quan en Josep va marxar de Vallvidrera, vaig agafar una Vanguardia i vaig veure un anunci d’una empresa francesa d’assegurances que buscava personal. Em van agafar per fer els nous tipus d’assegurances que començaven llavors: assegurança de vida, d’estalvi, de jubilació… i vaig començar a fer pòlisses en un poble perquè una amiga, la Teresa Canals del Pla del Penedès, i la seva família m’hi van facilitar l’accés. Em vaig treure el títol de corredor d’assegurances, i després de treballar molt temps en una corredoria, em vaig posar pel meu compte i vaig treballar més de trenta-cinc anys. A Vallvidrera tenia molts clients. Em vaig jubilar a seixanta-set anys.
Vas col·laborar amb l’Associació de veïns de Vallvidrera, oi?
Durant uns anys, del 1984 al 1990, vaig ser de la junta de l’associació, alguns anys com a tresorera.
Des del 1981 l’associació tenia local propi, la Llauna, fet pels mateixos veïns. Aquells anys es van posar vidres a les finestres, terrazo al terra de ciment i es va fer el bar perquè semblava que donaria vida al local a més d’ajudar al seu manteniment. Els primers anys van portar el bar la simpàtica parella Antonio i Angelita, ell conegut popularment com “arrozconleche”; després en Lluís Bosch i la Paquita, i al final l’Albert Ysàs. Però la gestió del bar no era fàcil, perquè es convertia en el lloc dels bevedors empedreïts i moltes nits acabaven tard i malament…
Recordo la festa major d’un any en què va venir un personatge, el “gàngster”, que vivia amb noietes joves a la casa del davant del camp de futbol, que havia estat molts anys buida. Sembla que hi tenia objectes robats que venia… La gent del poble no en volia saber gairebé res, però aquell any va venir a la festa major, a la plaça del Funi i se’ns va encarar a la Roser Argemí, que era la presidenta, i a mi, no recordo per quin motiu… Afortunadament no va anar a més però ell no era de fiar. Es va morir a la clínica Corachán després de rebre un tret aquí dalt a Vallvidrera.
Segons consta als documents de l’associació, el 1990, només van quedar tres persones a la junta de l’Associació de Veïns: Roser Argemí, Salva Ferran i Glòria Turigas, i cansats de no rebre la col·laboració dels socis, van dimitir i es va crear una comissió gestora amb nou o deu persones per tirar endavant l’associació.
Com va començar la fira d’artesans?
Va ser iniciada pel meu pare, perquè li agradava pintar, amb el Joan de Haro i la Maria Herrando. Van organitzar una exposició al local on fins fa poc hi havia el Banc de Sabadell –a l’espai que es feia servir de biblioteca local-. Es va fer la fira durant uns anys i venien els objectes exposats: al Trampa hi ha un quadre pintat pel meu pare de la plaça de Vallvidrera. Crec que l’actual fira de Nadal va recuperar aquella empenta per l’artesania, ampliada també a artesans de fora.
Participes en el Grup de gent gran, des de quin any?
L’any 2018 ens vam reunir un grup de 6 a 8 persones grans per fer activitats en comú, ens reuníem al bar del Josean, i quan vam demanar per fer una Associació no vam poder perquè l’Associació anterior no havia estat tancada i tampoc podíem donar-hi continuïtat. Finalment, es va poder tancar i vam constituir-nos com a Associació l’any 2019.
Així, doncs, el 2019 es formalitza com a Associació?
Sí i en vaig ser la presidenta. Però l’any 2020 arribà la Covid-19 i vam haver d’aturar-ho tot, com podeu imaginar. Aleshores hi participaven unes 18 persones.
El 2021 l’Associació va haver de fer una remodelació perquè ningú volia fer de presidenta, tresorera o secretària, càrrecs necessaris per registrar una Associació, i finalment l’any 2022 es tancà com a Associació i continuà com a Grup de gent gran, grup que es manté fins avui amb unes 8-10 persones que hi participem.
Quines activitats feu?
Ens reunim els dilluns al Mercat i els dimecres al Centre Cívic. Preparem activitats com teatre, jocs de taula, tallers, xerrades amb la Creu Roja, etc.
La Glòria, que manté una gran dosi d’energia, afirma que “els meus fills, tots, han estat el motiu principal de la meva vida, i ara també els meus nets”. Vallvidrera compta amb moltes persones, com la Glòria, que han contribuït a fer del barri un lloc més habitable participant en iniciatives comunitàries. Els ho agraïm molt.
