La Nora Navas és sens dubte una de les grans actrius del nostre país. Amb una llarga carrera, ha estat protagonista de moltes pel·lícules, sèries de televisió i també obres de teatre. Segurament la recordareu per la seva participació a Pa Negre o darrerament a Això no és Suècia. Quan vaig connectar amb la Nora per proposar-li aquesta entrevista em va dir ràpidament que volia quedar al Centre Cívic. Això d’entrada ja em va donar pistes de com pensa. Ens vam trobar a la Biblioteca Collserola-Josep Miracle per estar més tranquils. Jo ho necessitava. Això de quedar amb algú que has vist molts cops, però que no coneixes gens tenia una mica d’experiència inquietant.
Per començar Nora, parlem de cinema. Què opines d’aquest moment del cinema català? Estem en un moment tan dolç com diuen per al cinema de casa nostra?
Bé, hauríem de plantejar-nos des de quan es produeix aquest fenomen, no? Jo crec que cada any s’intenta fer una valoració del que ha funcionat, del que ha anat bé per al cinema en català en concret. Aquest any han funcionat molt bé, en l’àmbit públic, El 47 i Casa en flames, i d’altres anys poden funcionar pel·lícules pel que fa a premis internacionals importants. Però aquest any el que ha funcionat és la rebuda per part del públic, i per tant ja podem parlar d’un any molt bo.
Crec que ja fa temps que venim d’un moment excel·lent: es fan petites pel·lícules que són de molta qualitat. Ara es poden fer, més o menys, pel·lícules mainstream com ara Casa en flames o El 47. I també pel·lícules com Salve Maria, que malauradament l’ha vista poca gent, però que, en canvi, són unes joies cinematogràfiques. Quan es té aquesta varietat de pel·lícules, ja podem dir que és un èxit. I més tenint en compte la situació del cinema, que amb les plataformes costa molt arrossegar la gent al cinema.
Em pots parlar dels teus projectes actuals pel que fa al teatre?
Des de Pa negre vaig entrar molt en el terreny audiovisual. També va ajudar-hi el fet d’intentar conciliar amb la meva funció de mare. La veritat és que m’anava millor estar en l’audiovisual perquè tenim uns horaris més flexibles. Els assaigs de teatre són molt intensos, són moltes hores. És per això que he anat fent obres de teatre de forma paral·lela. He fet papers molt bons, però tampoc tinc una supercarrera en el teatre. Ara que la meva filla és una mica més gran crec que hi tornaré. El teatre sempre és un salvavides professionalment parlant. El cinema és més efímer, com deia Tarantino. Per exemple, jo sempre podré fer qualsevol paper en teatre: podré fer de mare o podré fer d’una tia jove. I també, si vull, podré fer de velleta. Fins i tot puc fer un paper masculí. A l’audiovisual hi ha un moment que se t’acaba tot això. I si ets dona a partir dels 40 et col·loquen en un lloc molt poc visible i et donen pocs papers. El teatre és un lloc on sempre es pot tornar, ja que no morirà mai perquè hi ha molta intel·ligència col·lectiva.
I ja que em preguntes per la meva relació amb el teatre: amb algunes amigues que pensem igual al teatre i a la vida, hem comprat els drets d’una novel·la de l’autora canadenca Miriam Toews. Ara som al procés de produir l’espectacle que el dirigirà la Cristina Genebat i actuarem, entre d’altres, la Marta Marco i jo.
Si et demano que em diguis el que més t’agrada de ser actriu, què em respons?
Jo crec que el que més m’agrada és el moment que em trobo amb el text per primera vegada. És el moment en què començo a vibrar amb el text, amb les paraules, em comença a arribar informació de l’emocionalitat, de la psicologia i de l’estar d’aquests personatges. És un moment d’arqueologia que dic jo. D’anar desenterrant, d’anar a mirar capes … A la primera o segona lectura del text, aquest em parla, em dona molta més informació de la que jo estic llegint. Per això el que m’agrada més és la preparació del personatge, el treball amb el director, les improvisacions, els errors, equivocar-me, trobar, buscar.
Pa negre va ser un punt d’inflexió a la teva carrera, no?
És una pel·lícula que em va agradar per diverses raons, però per sobre de tot perquè treballa el tema de la memòria històrica, però des d’un punt de vista molt emocional. No tant polític, tot i que també té aquesta lectura. Exactament com el llibre de l’Emili Teixidor.
En aquest sentit, m’agradaria saber què penses justament del paper del cinema o el teatre, i per tant dels actors, de posar el focus en moments de la història que igual han estat explicats molt parcialment o que fins i tot s’han deixat pràcticament ocults. Per exemple el que ha fet la pel·lícula El 47: ara molts barris han recuperat el seu 47 particular a partir d’aquest film.
L’art té aquesta missió, no? Una mena d’obligació de parlar d’aquestes coses. L’art ha de parlar des de la mirada de l’autor, no tant com un documental. El treball de l’actor i del director sempre ha de ser emocional. Quan és emocional és particular. Per exemple, per què Pa negre va funcionar tant? Perquè és una història molt particular. Si te l’expliquen ambientada a la Xina també funcionaria. I si es veu la pel·lícula original en aquest país, també connecta. El 47 s’instal·la a la nostra retina perquè està situada a un barri, amb un senyor que té nom i cognoms i que es va casar amb una senyora que podria ser la nostra mare… Fa del que és petit un fet universal. Aquí rau el talent dels bons directors. Per a l’Agustí Villaronga era més important l’aleteig de les ales d’aquell nen que tenia tuberculosi que no pas altres coses. I així et parla de la pobresa, et parla de la discriminació, etc. Per això el treball de l’actor ha de ser molt, molt compromès des de la veritat perquè això pugui tocar a l’espectador. I pugui transformar una mica el discurs. Si no, ens quedem amb històries que, sí, són un bon thriller, drama o comèdia, però no arriben a l’ànima de la gent.
Vas participar al repartiment d’Això no és Suècia. Com és poder fer una filmació al teu barri?
Doncs ha estat una experiència molt maca. Primer perquè anava acompanyada de l’Aina Clotet, que és una de les meves grans amigues. I també la Mar Coll, que també la dirigia i és la directora d’una de les meves pel·lis que més m’estimo. I després, que fos a Vallvidrera i que el meu personatge estigués a l’escola on ha anat la meva filla, ha estat increïble! Estar a la classe on la meva filla havia fet P4 i on vam rodar, va ser com reviure una mica tot des d’una altra posició. Va ser una mica com estar a casa: maquillant-nos a la sala de professors, fent el càtering al menjador on menjava la meva filla. Ha estat tot molt bonic. Però amb alguns petits inconvenients, clar. A mi als rodatges normalment em venen a buscar i aquí m’han dit: “Bé, ja vens sola, no?” I vinga carrers costeruts amunt i avall, ha, ha, ha. Per als amics, el que sigui. Però bé, va ser una experiència molt maca i crec que la sèrie va quedar superbonica.
La pregunta anterior era l’excusa per parlar de Vallvidrera. Des de quan vius aquí i com és que vas a venir a viure-hi?
La meva història amb Vallvidrera neix des que soc petita. El meu pare, que està jubilat, era arquitecte i tenia el despatx al carrer de les Alberes, que és on visc ara. Jo venia a dinar al Trampa amb el pare. Ell hi dinava cada dia! Bé, diu que a vegades baixava a casa… Els divendres amb la meva mare i el meu germà el passàvem a buscar i em comprava un croissant a la botiga on ara hi ha La Cabanyeta. La tenia un senyor que tenia una pastisseria que feia uns croissants com de tres pams, uns croissants enormes! Els embolicava amb aquell paper marró que feia soroll. Després marxàvem cap a Pals on teníem una casa. Diria que jo tenia set o vuit anys i anava a una escola que es deia Casa Nostra que ara ja no hi és. Bé, sí que hi és, però ara es diu Benjamin Franklin. Nosaltres vivíem a les Corts, però el meu pare va fer l’edifici on tenia el despatx i hi teníem dos estudis: un de llogat i l’estudi d’arquitectura. El pare li va comentar a la meva mare de venir a viure-hi, però ella era molt patidora i com que el meu germà tenia una vespino li va dir al meu pare: “si es mata pels revolts serà responsabilitat teva!” I evidentment, no vam venir a viure-hi. Però després amb els anys, el meu germà i jo vam heretar els estudis quan el nostre pare es va jubilar. Jo vivia al Raval aleshores i vaig venir embarassada de la Luara fa 18 anys. Ella és llebrenca i jo pràcticament també.
Què és el que valores més de viure a Vallvidrera?
Valoro el fet d’agafar el funicular i dir: bye bye, Barcelona! Tinc la sensació d’anar-me’n molt més lluny del que me’n vaig. Crec que és un lloc privilegiat perquè estem molt a prop de Barcelona. I després també valoro molt la vida de barri: venir molt al Centre Cívic, venir molt al Nabí, al Trampa, al Crespo. Hi ha una cosa de poble que també dona molta humanitat. Crec molt en la comunitat. La comunitat et fa avançar. Aquesta cosa de no sentir-te sol. No hi ha dia que vagi a comprar que no parli amb quatre persones. I això és salut!
I què creus que caldria millorar a Vallvidrera? Què creus que hauria de funcionar millor?
Crec que estem una mica oblidats, la veritat. Aquesta biblioteca on som ara, la de Vallvidrera és meravellosa, però quan veig la biblioteca de Sarrià, la inversió que hi han fet penso: som el mateix districte i què ens arriba aquí? Engrunes! Fa molt de temps que es demanen moltes coses que no tenim, per exemple el bus de nit que el van posar un temps i el van treure. Una problemàtica important al barri són les riuades de gent que agafa el funicular i que molts cops no deixa que l’utilitzem els veïns. Crec que hauríem de tenir un indicador que nosaltres vivim aquí per poder pujar quan ho necessitem perquè a vegades venen els turistes, els de l’escola judicial que semblen senglars, i no el podem agafar. Aquesta situació és molt limitant, ja que ens redueix molt la mobilitat. És el nostre únic mitjà públic de transport amb la ciutat. I després hi ha els temes de l’aparcament, de les escombraries. Són temes que s’haurien de solucionar.
D’experiència inquietant, res. Ara miraré les pel·lícules i les obres de teatre de la Nora d’una altra forma. La feina d’una veïna!