El seu nom oficial és B.P.1417, enllaça els municipis de Barcelona i Sant Cugat del Vallès travessant la serra de Collserola pel coll de l’Erola, amb una longitud total d’11,4 km. El seu flux de trànsit és molt alt, ja que, a més d’enllaçar els dos municipis, també és emprada per anar al Tibidabo, amb el seu Parc d’Atraccions, i a les diverses urbanitzacions que es troben pels voltants: Sol i Aire, Can Cortès, les Planes, la Floresta, Valldoreix i cases disseminades, etc.
El seu traçat és molt sinuós a conseqüència de la topografia de la mateixa serra de Collserola. El revolt més popular és el de la paella al km 3,8. Al llarg del recorregut es poden trobar llocs d’interès com el lloc on hi havia el monestir de Sant Jeroni -ocupat avui dia per una gasolinera-, les ruïnes de Can Rivas, les del Casino de l’Arrabassada, la pista per anar a l’ermita de Sant Medir -que celebra la seva festa el 3 de març amb una gran trobada de colles-, el camí de la Font Groga -lloc encantador per la seva frondositat amb l’aigua que té un sabor de ferro molt pronunciat- i altres racons encantadors que ens fan la sensació d’estar molt lluny de la gran ciutat.
La construcció d’aquesta carretera va ser una reivindicació dels pagesos de Sant Cugat. A mitjan segle XIX Sant Cugat era un poble d’uns 2.000 habitants, dedicat principalment a la vinya, i per als seus pagesos calia un camí més curt i pràctic que travessés la serra de Collserola per portar el vi a vendre a la Vila de Gràcia, aleshores vila independent de Barcelona.
Es van obrir diferents camins de ferradura que travessaven la serra. Els més utilitzats eren el de la Vall de Gausac i el que sortia del Sant Crist de Llaceres que arribava a Gràcia per la riera de Malla.
Els pagesos envasaven el vi en bots de cuir -el bot, era generalment de boc que, cosit i empegat, servia per contenir vi o altres líquids- i formant una rècula de muls anaven fins a Gràcia. Això els representava un gran esforç i molt temps, si tenim en compte que un mul podia portar una càrrega de cent quilos com a màxim, i, en canvi, un cavall arrossegant un carro podria transportar-ne més de quatre-cents. Tot això va propiciar diferents intents de construir carreteres per unir la Vila de Gràcia amb Sant Cugat.
Però per un motiu o altre, tots els projectes eren rebutjats per la Diputació i l’Ajuntament de Sant Cugat, fins que l’any 1868 es va aprovar la construcció d’un camí veïnal que travessava la serra. La mala sort va fer que pocs mesos després s’aturarien les obres durant més de tres anys, a causa dels constants canvis polítics.
La Diputació va rellançar les obres que acabaren essent una realitat nou anys després. L’Ajuntament de Sant Cugat havia demanat ajuda als santcugatencs, fos de jornals, de feina o amb carros, eines, etc. per tal de tirar endavant el projecte.
La carretera en el terme ja de Barcelona tenia el seu principi a la plaça Lesseps, en aquell temps coneguda popularment per “la plaça dels Josepets”, i finalitzava a Sant Cugat. Poc després es va allargar fins a Rubí i Terrassa amb el nom oficial de B.P. 1530.
L’actual carretera té un seguit de revolts de tots els estils que resulten perfectes per gaudir damunt de la moto o cotxe, i els conductors pretenen treure la màxima potència de la seva muntura i usar la seva perícia de conductor recordant les cèlebres carreres contra rellotge de la pujada de l’Arrabassada que es feien de forma legal; la primera va ser l’any 1922.
De totes maneres cal dir que la circulació ha millorat, han instal·lat en molts llocs del recorregut separadors de sentit de circulació, semàfors i senyaladors de velocitat.
La Diputació de Barcelona va portar-ne la gestió fins al maig de 2006 quan va traspassar-la a la Generalitat.