En Manuel Dolcet i Lladó era un empresari que va aconseguir la concessió d’un ferrocarril de Sarrià a Vallvidrera. El projecte de 1894, consultable a l’Arxiu Municipal de Sarrià, parla de ferrocarril elèctric, encara que en els plànols apareix “Ferrocarril a vapor”, que fa pensar que aquesta era la idea inicial, com el tren de Barcelona a Sarrià del moment.
A l’encreuament del carrer Anglí amb passeig de la Bonanova estava prevista l’estació origen de la nova línia, per connectar amb el final de la línia de Sarrià.
El projecte indica que la línia puja per Anglí, i segueix amunt endinsant-se a la muntanya, per anar guanyant alçada en el seu camí cap a Vallvidrera. Una estació a prop de l’actual carrer Palafolls serà útil al proposant del projecte per accedir a la seva futura casa d’estiueig.
La línia segueix pujant i travessa el bosc de la Font del Mont fins assolir l’estació final, per damunt de can Ja-hi-som, però sense arribar al nivell de la plaça de Vallvidrera.
Dos anys després, la “División de Ferrocarriles y la Junta Consultiva de Caminos, Canales y Puertos” no dona el vistiplau al tram de via pel carrer Anglí, i el projecte ha de ser modificat.
Es refà el traçat fent-lo pujar per la riera dels Arcs i l’antic escorxador, per on passa avui l’autopista dels túnels de Vallvidrera. Arribant a can Mestres, abandona el torrent i s’uneix al traçat de 1894.
L’estació inicial s’ha mogut cap a on avui hi ha la Porta de Sarrià, per enfilar el nou traçat.
En aquest tram de la riera es preveu un desguàs per sota de la via de 1,8 m d’alt i 2 m d’ample, que ha de canalitzar les aigües pluvials.
Segons l’arquitecte municipal, Francesc Marinè, la secció prevista no és suficient per engolir les aigües de les tempestes recollides en els 6 quilòmetres quadrats de la conca. Cal una secció de 10 metres quadrats, és a dir, una galeria de 4,4 m d’ample per 2,5 m d’alt, doble de la prevista.
La proposta és denegada i no hi consta cap modificació per satisfer les condicions de l’administració municipal, que devia encarir-lo més enllà dels recursos disponibles.
Els anys passen sense notícies d’aquest projecte, fins el 1903, quan la proposta de Huelin, Sansalvador i Crusat descriu el pas d’un ferrocarril per sota la plaça de Vallvidrera. No pot ser altre que la continuació del ferrocarril d’en Dolcet, des de la darrera parada del trajecte a prop del final de la drecera, seguint cap al cantó de Vil·la Joana.
Aquest tram subterrani faria entrar el “metro” de Vallvidrera per sota l’actual farmàcia, i travessaria la plaça, eixiria en superfície més avall del futur mercat, uns metres més baix que el nivell de la carretera. Allí hi hauria l’altra parada de Vallvidrera, a la que es baixaria per unes escales. La continuació cap a Vil·la Joana no s’especifica en el projecte, però aquesta era la intenció dels proposants.
L’arribada del tramvia des de l’avinguda del Tibidabo primer, i el funicular després, faran oblidar aquest projecte que hauria canviat l’urbanisme de la muntanya.
D’haver reeixit la proposta de Manuel Dolcet, el barri del Peu del Funicular no existiria al mancar el que li dona nom, però s’haurien potenciat altres nuclis de població en terrenys avui sense urbanitzar. El barri de la Font del Mont hauria disposat de transport públic que l’uniria a la ciutat, i al llarg de la línia proliferarien les construccions en terrenys revalorats pel tren.
Manuel Dolcet construirà el 1906 la casa de l’avinguda de Vallvidrera, obra de Joan Rubió i Bellver. Ja pot accedir-hi en transport públic, encara que no el que havia previst. Dos tramvies passen pel davant de casa seva: el tramvia de 5, que finalitza al peu del funicular, i el tramvia 14, que ho fa uns metres més amunt, al començament de la drecera.
Els seus descendents no seguiran les inquietuds empresarials en el sector del transport, i el seu fill inaugurarà una nissaga d’oftalmòlegs de prestigi.
El 1967 la casa Dolcet serà la primera seu de l’escola Eina de disseny.
