S’acosta la Candelera, aquell vell ritus de la mare i nen i també serà hora de treure el pessebre. Aquest any he sentit un profund fred al cor, de ver sofriment i dolor… del món, del país, de la ciutat, de casa… qui ho sap?
Voldria tornar al pessebre que em feia l’avi Julià a la vella masia… una taula darrere la porta de l’entrada, olor de molsa, galzerans, suro, paper de plata de la xocolata, candeletes i aquelles antigues figuretes de fang perdudes quan el trasllat a l’Hospitalet… fa anys d’això i fèiem cagar el tió a la vora del foc:
—Posa! Posa, avi, que no miro!
Debades nevava, però no recordo fred i l’avi i tots a casa podien tenir gelat el cor de bastant sofriment i dolor… a l’única criatura a llavors em faran no un, sinó molts, autèntics: Bon Nadal fins a la Candelera.
