Molts coneixen les tàperes ―«alcaparras» en castellà― conservades en vinagre dins pots. Es compren als supermercats. Menys coneguts són els fruits de la taperera, les anomenades taperoles ― «alcaparrones» en castellà―. I segurament ben pocs coneixen on trobar a Collserola la mata que les produeix. De fet, hi ha dues varietats de la planta, una (rupestris) que creix als murs vells, i l’altra que creix sobre el terra desèrtic. La primera varietat sí que la podem veure entre les pedres del monestir de Pedralbes; o penjant als murs de Can Vilagut o als de Castellciuró, al terme de Molins de Rei al camí de Santa Creu d’Olorda. La segona varietat (spinosa) jo només l’he vista vora Fraga, però es veu que és molt abundant el SE de la península.
Tornant a la varietat rupestris he de dir que em va saber greu que les desbrossadores dels empleats del Parc de Collserola haguessin esporgat arran de pedra les mates que penjaven més de 2 metres del mur occidental del Castellciuró. Fa molts anys jo havia entaforat al mur antic que hi havia al Torrent de les Monges a Sarrià una tija de taperera i en pocs anys es va fer una mata exuberant. Després l’Ajuntament va eliminar tot el mur al fer el nou Parc de Joan Reventós. Per altra banda, crec haver anat fa anys a Sant Genís dels Agudells i no haver vist tapereres allí. Els botànics antics deien que n’hi havien trobat. La planta necessita un morter de calç de mala qualitat que es desfaci sense gaire resistència. Diuen que la planta no viu més enllà de trenta anys, però jo desconfio d’aquesta asseveració. Castellciuró data del segle X i el monestir de Pedralbes del segle XIV. Cal recordar que per indicar que una cosa és molt antiga diuen que «és de l’any de les tàperes».
Confesso que a mi m’agraden molt les tàperes. Són les poncelles o flors encara per obrir. Es conserven adobades/fermentades en vinagre i sal. Primer, un cop netes, es poden deixar en aigua 4 dies i en acabat s’escorren i es posen en salmorra que es va canviant cada 12 hores, durant 5 dies. Després ja es posen en vinagre (2L), aigua (1L) i sal (40 g) i es fica tot en pots de vidre prèviament esterilitzats. Estan llestes al cap de 10-15 dies. Jo les poso a les amanides i al pa amb tomàquet. Però es fan servir en un reguitzell de receptes de cuina. He de tastar encara la salsa tàrtara: maionesa + cogombrets en vinagre + tàperes + ceba tendra o escalunya + ou dur + julivert fresc + un toc de mostassa de Dijon o suc de llimona. Tot triturat.
L’any 1983 Tina Cecchini publicava sobre la taperera que «Esta planta no posee ninguna propiedad terapéutica». Recentment, però, han aparegut treballs científics posant en evidència el poder antiinflamatori dels fuits; l’activitat protectora de l’Alzheimer de les llavors i les fulles; l’activitat anticancerosa de les poncelles i les fulles envers el càncer colorectal, el càncer d’estómac, el de fetge i el de mama; la capacitat de protegir el fetge de tòxics per part de l’escorça de la rel, les fulles i els fruits; la capacitat de protegir els ronyons del cisplatí per part de les fulles. L’activitat antibacteriana i antifúngica de l’escorça de la rel és major que l’activitat antibacteriana dels fruits. Les poncelles i les fulles en tenen, però són de potència encara molt menor. L’anàlisi química de la planta acumula una llista de més de 240 principis actius. Destaquen els alcaloides, els flavonoides i els glucosinolats. Qui vulgui començar a fer una prospecció de més informació ja de caràcter científic pot consultar. Jo he recopilat unes 30 propietats i uns 75 usos medicinals de les tapereres. Qui vulgui tenir-les pot demanar-me per correu electrònic (alexis.rosell@gmail.com) l’arxiu que he preparat sobre la taperera.
