Aforismes, Alzira: Bromera, 2002.
https://aladi.diba.cat/record=b1214073~S10*cat
Aquest mes voldria prestar atenció a un gènere literari al quan no es presta l’atenció que crec que es mereix: l’aforisme. La Wiquipèdia el defineix així: sentència breu que expressa un pensament complex de forma colpidora o estètica. Es considera un gènere literari. Sempre he trobat molt difícil trobar el punt per dictar sentència en tant poques paraules i a sobre fer-ho d’una forma atractiva, que agradi. És per això que em sembla un gènere maltractat. Però millor que explicar-me, com el format ho permet, us deixo am uns quants aforismes de l’autor en llengua catalana que segurament millor l’ha cultivat, Joan Fuster.
- Tots, si arribem a tenir raó, la tenim a mitges.
- Les persones felices no tenen memòria.
- Afanyeu-vos a estimar. Els amors tardans ja no són amors, són manies.
- Els únics plaers que no defrauden són els imprevistos.
- Entre el bé i el mal, podríem aspirar a l’alegria.
- Digueu la veritat. Així us vengeu.
- Tens un cos: aprofita’l!
- Forma part d’una bona educació saber en quines ocasions cal ser maleducat.
- No us feu il·lusions: el poder canvia de mans, però rarament vacil·la
- No acceptes la derrota fins que no trobes que sortiràs guanyant.
- La llibertat és un hàbit, i no resulta gens fàcil d’adquirir. Només s’adquireix amb la pràctica.
- Reivindiqueu sempre el dret a canviar d’opinió: és el primer que us negaran els vostres enemics.
- Res uneix més que una bestiesa compartida.
- Cinc sentits corporals. Demanem-ne més.
- El perill atrau perquè altera la rutina.
Magínífic,no? I amenaço amb un Ex-libris (o millor varis) sobre els micro relats…