Nascut el març de 1950 a Vallvidrera, a la plaça del Funi, als baixos del que era el Restaurant Montserrat, on ara hi ha l’edifici de tantes plantes, aquest llebrenc de soca-rel està fent un estudi molt interessant sobre la gènesi de Vallvidrera.
El Restaurant Montserrat és a la memòria de molts llebrencs grans
El meu avi Joan Alegret Estapé, de Sant Cugat, es va casar amb la meva àvia Teresa Obiols Calopa, de Vallvidrera, que era la pubilla d’Ascensi Obiols i Maria Calopa Ponsà. Els meus besavis, després de treballar a Can Llavallol, a principi de segle van regentar la botiga de queviures de Can Maties, per després crear el forn de dalt i el 1906 van construir a la plaça del Funi el primer quiosc modernista que va ser l’origen del Restaurant Montserrat.

Més tard, el 1908, van construir 4 cases aparellades, sota el Montserrat, que donaven al carrer Algarbes, on van viure tota l’extensa família, alguns refugiats durant la guerra i, després, algun dels pisos es van llogar a famílies d’estiuejants i a familiars de la meva mare. El restaurant es va ampliar amb altres menjadors que donaven a la plaça del Funi, i va quedar un local gran, d’un sol nivell, amb teulada a dues aigües i uns porxos a la plaça del Funi. Aquests locals van acollir moltes activitats durant diverses dècades fins al 1973 que vam deixar el negoci.

El meu pare, Joan Alegret Obiols, va néixer el 1926 als baixos del restaurant. La meva mare, Mercedes Tejero, nascuda el 1925 a Martos, Jaén, va venir a la Villa Paula el 1946, a casa d’una tia que hi feia de masovera i va començar a estudiar perruqueria al carrer Pelai. Baixava en tren i és on va conèixer el meu pare, que anava a estudiar a l’acadèmia Cots. Es van casar el 1948 i de seguida ella va començar a ajudar a la cuina del restaurant, a més de criar els dos fills.
Després van anar arribant germans i cosins de la família andalusa, que sovint vivien una temporada a casa o, com a mínim, hi treballaven els dies de molta feina com a cambrers, sobretot a l’estiu i els vespres de sardanes, i els diumenges a l’hivern. El problema era que si es posava a ploure, no pujava ningú!



A quina escola vas anar?
A l’escola de l’Angeles Sesén i la seva filla Mariní: el primer any vaig anar a classe al pis on elles vivien, a sobre de l’actual taller mecànic, a la carretera de l’Església, i jugàvem a la carretera; un segon any, vàrem fer classes a la casa del costat, on vivia la família Blanco, i jugàvem al seu pati. Van ser companys de classe l’Emilio Mariano, el Rafalet, la Roser Turigas, les germanes Arnan, la Carme Borràs, els germans Español…
Després l’Angelita va llogar el que havia estat l’Hotel Monte Amaya (antic Baldiró), al carrer de les Alberes, on vaig coincidir amb la Carmen del Trampa, la Carmen Garriga… Finalment, va crear el Colegio Internacional, a la torre del carrer Actor Morano cantonada Actriu Tubau, on vaig estudiar des de 1r a 6è de batxillerat com a alumne lliure.
Un “Colegio Internacional” a Vallvidrera?
Era un pensionat i jo era dels únics externs. Em relacionava a l’estiu amb els estiuejants, i a l’hivern, a l’escola, amb fills de famílies benestants que enviaven els seus fills a l’internat. Alguns eren fills “problemàtics” que no sortien en tot el curs. D’altres marxaven els caps de setmana. Recordo alguns noms: Franquesa, Jones, Pumariega, Wences, Nogueroles, Güell, Sanglas, Rius…

Com era Vallvidrera als anys 50/60?
Des de principi del segle XX, moltes famílies havien comprat terrenys a Vallvidrera i s’hi havien fet cases d’estiueig. Es trobaven primer al casino, a la plaça de Vallvidrera; però després de la guerra, quan la Falange els va treure d’aquell casal, les famílies de la colònia estiuenca van traslladar el seu local social al Restaurant Montserrat. Hi organitzaven sopars a l’americana, putxinel·lis, teatre, tómboles, gimcanes i moltes altres activitats durant els tres mesos d’estiu (vegeu “Uns estius molt llargs 1952-1962” a La Vall de Vidre 287, març 2020, pàg. 14 i 15). Als anys cinquanta, algunes famílies d’estiuejants encara traslladaven mobles i roba de casa cada estiu, per això hi havia tants transportistes a Vallvidrera.

A partir dels anys seixanta, les tardes dels diumenges d’hivern, al Restaurant Montserrat s’organitzava ball amb tocadiscos per al jovent del poble. Recordo que l’Enric Coll va ser el primer que vaig veure ballar el twist amb la Carme Borràs. Es portaven el tocadiscos i els discos i tenien un encarregat del so. Van fer una veritable revolució cultural amb els nous balls.



Al mateix temps, el restaurant també era el centre de trobada de les famílies arribades de Tobarra, a més de les famílies de la Guàrdia Civil com els Barrios, Valdés, Rosales. Per tant, era simultàniament la seu de diversos grups socials que vivien a Vallvidrera harmoniosament.
Als anys seixanta també van començar a arribar molts cotxes a Vallvidrera, de passeig. Era una bogeria. Recordo jornades de feina esgotadores perquè la meva joventut va estar marcada per la feina a l’establiment: a l’hivern només hi treballava els diumenges, però a l’estiu tots els dies de la setmana i de vegades havia de portar menjar, paelles sobretot, a alguns domicilis de Vallvidrera! Era molt cansat.

Quan es tanca el Restaurant Montserrat?
El 1973 perquè l’edifici no era nostre, ja que l’avi se l’havia venut el 1964, i havíem continuat de lloguer, però els nous propietaris el volien enderrocar per fer-hi un bloc de pisos. Amb la construcció del “coloso” va començar un dels primers casos de gentrificació a Vallvidrera, i jo vaig ser-ne un dels primers afectats.
Vàrem anar a Sant Cugat tota la família, sis persones amb les dues àvies. Però després jo vaig tornar a viure a Vallvidrera uns anys més, compartint casa amb altres companys; fins i tot quan em vaig casar vàrem continuar vivint als baixos d’una de les cases sueques de fusta construïdes per la família Miralles, al carrer Manelic.

Què vas estudiar?
Vaig començar fent física i en acabat informàtica a la UAB, però aviat em van interessar les ciències socials. Vaig canviar-me, primer a ciències de l’educació i després a història, i allà és on vaig descobrir l’antropologia que és al que definitivament m’he dedicat.
Després de casar-nos, vam anar a Nicaragua atrets per la Revolució Sandinista. Posteriorment, vàrem anar al Quebec, on vaig fer un doctorat en Antropologia de la pesca. Finalment, vam acabar treballant a la Universitat de Girona fins a la jubilació, on jo encara continuo col·laborant a través de la Càtedra d’Estudis Marítims que la UdG té a Palamós i que vaig ajudar a crear, juntament amb el Museu de la Pesca.
Un cop jubilat continues fent recerca?
Des de fa temps he tingut molt d’interès a fer un estudi d’etnografia històrica sobre Vallvidrera, centrant-me en el procés de colonització de la Serra per part dels barcelonins i la formació del poble tal com és ara. Ja tinc moltíssimes dades. Per començar, vaig fer el buidatge de moltes fonts d’informació: les actes de l’Ajuntament de Vallvidrera de 1836 fins al 1890 quan va ser annexionada a Sarrià; les notícies que parlen de Vallvidrera publicades a La Vanguardia des de 1886 a 1970; les referències a Vallvidrera en el material digitalitzat de l’Arxiu Municipal de Sarrià-Sant Gervasi on hi ha dades que ajuden a explicar, sobretot, l’ocupació del territori per part de la burgesia; les Revistes de Catalunya on es parla de Vallvidrera i de la vida cultural dels estiuejants.

He detectat que els primers forans que pugen a Vallvidrera van ser industrials, enginyers, molts metges, alguns nobles i militars, jutges, que es van dispersar pel territori i que van fer de lobby per construir les necessàries infraestructures, ja que per arribar i moure’s per Vallvidrera calien mitjans de transport: és l’època de la construcció de les carreteres, la urbanització dels carrers, el tramvia i els funiculars. Aquests “colonitzadors” comencen a venir a final del XIX i principi del XX, als hotels, i per això a Vallvidrera hi havia tants hotels i fondes; però després molts es compren terrenys per fer-s’hi cases, i com que és el boom del modernisme, es fan moltes cases d’aquest estil per venir-hi a passar l’estiu, i que avui, des del meu punt de vista, són el principal valor patrimonial de Vallvidrera com a comunitat. Amb la Guerra Civil es va produir un trencament, però a final dels 50 va començar una altra gran transformació: la gran immigració que va dur moltes famílies de la resta de l’estat cap a Vallvidrera, com per exemple, les famílies de Tobarra.
Quin és l’objectiu de la teva recerca?
Voldria contextualitzar històricament i etnogràfica el que diu sobre Vallvidrera el llibre “Catalunya, Guia de l’estiuejant” del 1926, on s’informa de l’existència de 71 llocs d’estiueig a Catalunya, dels quals 32 es troben a menys de 50 km de la ciutat, i només 4 es trobaven dins de l’actual comarca del Barcelonès: Sant Adrià, Santa Coloma de Gramenet, Badalona i Vallvidrera. ¿Per què Vallvidrera va ser-ne un?
També tinc molt d’interès per saber l’origen i evolució de les famílies llebrenques, tant de les famílies originàries dels masos, com de les famílies estiuejants i dels molts treballadors que van ser necessaris per construir tot això. M’he dedicat a buscar dades, però encara me’n falten moltes més i m’agradaria fer un grup de treball, com un taller d’etnografia històrica, amb la gent de Vallvidrera que estigui interessada, amb l’objectiu de continuar construint la història del nostre poble.
En Joan Lluís és infatigable en la seva recerca antropològica de com s’ha format Vallvidrera i d’on venen les famílies que hi viuen. Tots sou convidats a formar part del grup de treball que ens ofereix de constituir, per conèixer més a fons els orígens i la història de Vallvidrera i dels seus habitants.

