Un bon i vell amic m’ha transmès una sèrie de queixes que comparteixo totalment i que, jo encara enrabiat per la calor, m’atreveixo a posar-los lletra per si algú s’hi identifica. Estic cansat que ningú no posi remei als excessos del turisme i de la immigració descontrolada, mal gestionada i excessivament polititzada. Cal dir, però, que sense turisme ni immigració el nostre país seria més pobre i trist.
Estic cansat dels microcosmos polítics que ens impedeixen gaudir de la fraternitat global. Estic cansat de tanta mentida política i del que és políticament correcte, quan el que predomina i sobra és la política inútil que s’utilitza com a cortina de fum per no deixar veure els veritables problemes. Estic cansat que els polítics estiguin a matadegolla i no es posin mínimament d’acord en allò que és urgent de resoldre. Estic cansat de lleis que no s’apliquen o no es poden complir per manca de recursos.
Estic cansat que les persones no reciclin, que abandonin els seus residus a qualsevol indret i que malmetin l’aigua i l’energia. Estic cansat de la jungla de l’asfalt, que ens impedeix gaudir de la ciutat culta i civilitzada. Estic cansat de tant jo, jo i jo. Estic cansat d’haver de divertir-me quan el que veritablement em ve de gust és el dolce far niente. Estic cansat de tot allò que no he fet, i del que em queda per fer quan començo a encarar els 80 anys.
Em cansa la calor i la invasió turística que enterren els bars i restaurants agradables, simpàtics, tranquils i honestos que ens tractaven bé. Només em queda un camí: enclaustrar-me a casa meva, que com diu el proverbi medieval anglès “my home is my castle” (casa meva és el meu castell), venint a significar que la llar d’una persona és un lloc de seguretat, privadesa i un santuari on té dret a sentir-se segur i lliure d’intrusió i molèsties.
Us desitjo una bona reclusió al vostre castell.
Temi Vives Rego