Aquest és un llibre inquietant i incòmode, sigui dit d’inici. De fet, quan es va publicar al Regne Unit el 2014 va crear molta polèmica. Fins i tot alguns dels seus editors habituals es van negar a publicar-lo. Un cop més, Amis demostrava que no li feia gens de por situar les seves novel·les a la controvèrsia.
El protagonista, en Golo, és un jove oficial alemany que arriba a un camp de concentració nazi per posar en marxa una fàbrica a on la seva mà d’obra seran els internats. És un seductor sense remei que s’enamora gairebé a l’instant de la Hannah, la dona de Paul Doll, l’estrafolari comandant del camp. Tot amb el rerefons de l’horror de l’extermini que es desenvolupa uns metres més enllà de la vida quotidiana dels personatges. L’autor explora amb precisió un terreny poc explorat fins aleshores: els autors de les majors atrocitats també són persones amb sentiments, contradiccions i petites misèries. És a dir, els humanitza. I aquí rau la seva originalitat i és també la raó de la polèmica que va originar la seva publicació. De fet, la història s’inspira en les vides del comandant del camp de concentració d’Auschwitz Rudolf Höss i la seva dona.
Es podria dir que la novel·la forma part d’allò que s’ha anomenat literatura concentracionària, aquella que tracta sobre un dels moments més tràgics i obscurs de la humanitat. Tot i que evidentment Amis no va patir en primera mà l’experiència de viure en un camp de concentració, va dur a terme una tasca de documentació realment ingent que es recull al final de llibre i que agrairan els lectors amb ganes d’explorar més sobre la barbàrie nazi. S’ha de dir que la novel·la es distancia per raons òbvies dels testimonis de referència del gènere, com Si això és un home de Primo Levi o KL Reich de Joaquim Amat-Piniella. El primer llibre, segurament el més conegut sobre aquest fenomen i, el segon, la novel·la més propera a nosaltres, escrita per un manresà que va patir internament a Mauthausen.
El llibre va ser adaptat de forma bastant lliure, però molt efectiva en una pel·lícula de Jonathan Glazer que va obtenir el 2024 l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa i un altre al millor so. Aquest darrer més que merescut, ja que es podria dir que els efectes sonors de la cinta es converteixen en un element bàsic per entendre l’argument, en mostrar-nos, sense veure ni una gota de sang o crueltat, fins a on pot arribar l’atrocitat humana.
