El paratge conegut com a “Mare de Déu de Lourdes de Can Cerdà”, situat en ple cor de Collserola i dins el terme de Cerdanyola del Vallès, és un dels episodis més singulars de la religiositat popular catalana del segle XX. Entre 1974 i 1976, aquest indret boscós es va convertir en centre de pelegrinatge, debat i gran expectació mediàtica arran de les suposades aparicions marianes a Josefa “Pepita” Pugés, una dona del barri d’Horta de Barcelona.
Segons els testimonis de l’època, el 8 de novembre de 1974 Pepita Pugés va afirmar haver sentit una crida interior que la conduí fins a Can Cerdà. Allà, prop d’un arbre caigut i d’una petita font, assegurà haver vist la Mare de Déu. A partir d’aquell moment, els dies 11 de cada mes centenars de persones s’hi reunien per resar el rosari. Amb el pas dels mesos, el fenomen va créixer de manera extraordinària i el paratge es va omplir de fidels, curiosos, malalts i periodistes arribats de diferents punts de Catalunya i de l’Estat.
Alguns testimonis parlaven de curacions vinculades a la denominada “font beneïda”, després que la vident afirmés que la Mare de Déu havia beneït l’aigua el gener de 1975.
Durant mesos, les trobades van créixer discretament, però a partir del març de 1976 el fenomen explotà mediàticament. Revistes com Lecturas, Triunfo, o El Noticiero Universal publicaren reportatges sobre Can Cerdà, mentre TVE va emetre programes com Informe Semanal o Giravolt sobre el fenomen. Les imatges de Pepita en èxtasi, envoltada de multituds al mig de Collserola, van donar la volta al país.
La vident, Pepita Pugés Baladas (1920-1978), es convertí en una figura molt coneguda en aquell context convuls dels darrers anys del franquisme i els primers mesos de la transició. La seva senzillesa i el seu llenguatge popular contrastaven amb la dimensió que prenia el fenomen.
“Les imatges de Pepita en èxtasi, envoltada de multituds al mig de Collserola, van donar la volta al país”
Tot i l’entusiasme de molts fidels, les autoritats eclesiàstiques van actuar amb prudència. El cardenal Narcís Jubany va publicar el juliol de 1976 una nota informativa on afirmava que no hi havia proves de caràcter sobrenatural en aquells fets i recomanava no fomentar les concentracions.
Malgrat això, amb els anys l’actitud de l’Església es va anar suavitzant. Sense reconèixer oficialment les aparicions, el bisbat de Barcelona acabà permetent la consolidació del culte i la construcció d’una capella dedicada a la Mare de Déu de Lourdes, inaugurada i consagrada el febrer de 2001. Diversos devots interpreten aquest gest com una mostra de respecte pastoral envers la fe popular que havia nascut a Can Cerdà i que el mateix Jubany, en els darrers anys de la seva vida, va mostrar anant a aquest paratge a pregar.
Pepita va morir el 30 d’agost de 1978, només dos anys després del gran esclat mediàtic. Però el record de Can Cerdà continua viu. Mig segle després, aquell racó de Collserola encara conserva l’eco de les multituds i de la fe popular que va convertir una clariana del bosc en el particular “Lourdes barceloní”.
