Octubre. El temps de les vacances s’ha acabat. L’estiu ja és un record i sembla que s’obre un
futur. Estudis, un nou treball, projectes de tota mena. Tanmateix, m’agradaria atansar-me un
moment i explicar-vos 3 curts metratges dels quals vaig ser espectadora, fa poc, aquest estiu. Ho
faré cronològicament.
Era doncs, un dissabte d’agost al matí. Tornava de Barcelona amb el funicular. Arribo a la
parada de les Aigües on havia de baixar, s’obre la porta (sí, ho fa sola) i em trobo davant meu
un grup de ciclistes armats: samarretes lluents, ulleres de sol, guants, genolleres, cascos,
bicicletes a la mà, disposats a entrar com sigui. En vaig comptar 5! Però, eren nens i nenes i per
sort hi havia un adult, un pare:
“Deixeu passar la gent que baixa! Aparta’t! Cap aquí, a la dreta. Així… Deixeu el camí lliure! Tu,
no et moguis! Així! Així! Molt bé… “
Enmig de crits i rialles es van apartar de la porta i vaig poder sortir per un camí gairebé real.
Era un altre dissabte, l’últim de l’agost, a Sarrià. Havia comprat el diari al quiosc híbrid, però
benvingut, que hi ha a la Plaça. Anava a l’estació. Baixant Major vaig agafar el primer carrer a
l’esquerra, aquell que passa al llarg d’una plaça sempre encantadora: espai i silenci, ombra i
sol, bancs els que cal, (es diu Pere Figuera, ho he comprovat). Només hi ha un pare i un fill de
4,5 anys. Riuen i corren tots 2 darrere una pilota.
No sé qui marcava els gols, però hi havia afició, déu-n’hi-do!
El mateix dissabte d’agost (sí!), 5 minuts després, em veieu a l’andana de Sarrià asseguda en
un banc. Feia una calor insuportable. Al costat meu hi ha un pare i un fill, de 3,4 anys,
silenciosos. Arriba el tren, Sabadell o Terrassa. Ens aixequem cap als vagons. Dono un ràpid
cop d’ull al pare i al fill que són a la meva esquerra. Tots 2 estan enviant petons al tren, muac,
muac!
Quina història s’havien inventat? La d’un tren ben simpàtic que els portaria a casa?
Pares que donen consells per a tota la vida. Pares que juguen, quan encara els deixen jugar.
Pares que comparteixen fantasia i tendresa, d’això se’n diu Connivència, oi?
Però, em direu, Gertrudis, com ho saps que eren pares, podien ser un oncle, un cosí, un amic
de la família? Perquè ho sé i punt!
