Un matí, al final d’aquest estiu que no vol anar-se’n. A mig setembre, exactament, ho tinc anotat, vaig baixar a Barcelona amb el tren. Era cap a les 11 h quan vaig arribar a l’andana. La pancarta lluminosa anunciava un tren d’aquí a 9 minuts. Em vaig avançar cap al túnel per seure a l’únic banc que hi tenim.
Lloc per seure hi ha el que vulgui, però m’assec just al costat d’un jove? Més aviat un noi? (no sé ben bé quina és la paraula justa), l’últim de la renglera, amb poc espai entre nosaltres.
“Hola!”, li dic. “Hola!”, em contesta, amb una veu simpàtica tots dos. Me’l miro sense insistir massa. Em sembla alt, atlètic. Un noi del barri? Segur que em coneix, segur que el dec conèixer. Me’l torno a mirar amb precaució: la pell bruna, els ulls foscos, els cabells foscos, amb rínxols al voltant de la cara, un xic desordenats. Guapo!
Ens hem saludat com si fóssim coneguts. Qui serà? El fill d’un veí? Té els trets vagament exòtics, serà el fill d’en Joan! La seva mare crec que és d’unes illes del Pacífic; només la conec de lluny i el noi fa anys que no el veig, des que jugava a la placeta amb la seva germana.
“Fa molta calor, oi?”, li dic i crec que va contestar “Sí, mucha!”. Què més podia dir-li? “Tu ets el fill de…? Perdona, no recordo el teu nom… ni el…”. Quins estudis fas ara? Ridícul, oi! Li vaig somriure i em va somriure. El silenci es va establir entre nosaltres.
Va arribar el tren, ens vam aixecar. Era més alt del que em pensava, ben plantat. Vam entrar al vagó, lluny l’un de l’altra. El vagó era mig buit. Anava cap a Catalunya. M’assec i em perdo en pensaments que no vaig anotar. De sobte, sento una veu forta; sento el discurs d’un home que em sé de memòria:
“Estoy sin trabajo. Tengo familia. Tengo que pedir para vivir. Por favor…”. La veu s’aproxima; la tinc a sobre. Aixeco els ulls: el jove de l’andana, enmig del passadís, just davant meu! Té a la mà una bossa de xupa-xups. Les nostres mirades es creuen. Em somriu i li somric.
Una senyora asseguda davant meu obre la bossa, la cartera i en treu monedes. Faig els mateixos gestos que ella i li dono unes monedes. Ens tornem a somriure. Un somriure franc, de complicitat. Jo, amb la meva vida a l’esquena. Ell, amb un avenir al davant. “Bon vent i barca nova!”, li desitjo de tot cor.